ReikiBarcelona.info

En la actualidad, en el mundo de Reiki, y por extensión del crecimiento “espiritual” (notad las comillas!) y del new age, hay una gran necesidad de investigar y conocer los mundos metafísicos.  A veces parece que conocer los nombres de los ángeles, hablar con nuestros guías, tener fuertes experiencias de estas realidades en meditaciones… nos produzca un avance espiritual más grande que la simple práctica personal. Pues bien, los que me conocéis sabéis que no estoy de acuerdo. A continuación copio un fragmento de un libro que he leído. En él relata lo que pensaba sobre las cuestiones metafísicas y la poca utilidad que tienen en nuestra realidad y la distracción que suponen en nuestro desarrollo espiritual. Espero que os guste.

El fragmento es de un libro de Joan Leita titulado “El Budisme” (Editorial Barcanova, 1991).

LA QÜESTIÓ URGENT

De bon començament, els seguidors del Buda van plantejar-se problemes referents als temes tradicionals i típics de la religió existents fins aleshores. Pensaven que no era possible cap experiència religiosa sense dedicar l’atenció principal a les qüestions de Déu i de l’ànima, per exemple. Creien que de primer calia establir unes asseveracions metafísiques o transcendents per poder després viure i experimentar la religiositat. Tanmateix, el Buda va refusar sempre de mil maneres d’establir aquesta mena d’asseveracions, perquè segons ell el dharma era precisament l’experiència primària que anunciava, que predicava i que havia viscut personalment. No era res mes. Eren totes les altres qüestions les secundàries.

Una vegada, per exemple, un deis seus deixebles tot meditant en la solitud es va posar a pensar: «Hi ha qüestions que el Benaurat no explica pas, que reserva, que rebutja. No m’explica pas si el món es etern o no es etern, finit o infinit, si l’ànima i el cos son idèntics o diferents, si el nirvana es existència, no existència, existència mes no existència, ni existència ni no existència. Això no em complau pas; no em sembla just. Aniré a trobar-lo: si ell respon de la manera que sigui, continuaré practicant la renuncia sota la llei del Benaurat; si refusa de respondre a tot això, abandonaré les seves recomanacions i tornaré a la vida secular».

Quan el deixeble va ser davant del Buda, li va plantejar tots els seus dubtes, expressant la seva demanda amb una certa exigència desconsiderada: «Que el Benaurat parli com a home sincer: que respongui si pot o, si ho ignora, que ho digui clarament».

El Buda se’l va mirar fixament i va començar a respondre-li amb unes altres preguntes: «¿T’he dit mai: sigues el meu deixeble i jo t’explicaré aquests misteris? ¿O es que tu vas posar-me aquesta condició abans d’acceptar la meva llei?».

El deixeble va haver de reconèixer: «No, senyor».

Aleshores el Buda li va contestar d’una manera contundent, al mateix temps que diàfana: «Qui ets tu, dones, home de follia, per acusar-me? A aquell qui digui: “No practicaré pas la renuncia sota la llei del Benaurat si no m’ha explicat abans si el món es etern o no es etern, finit o infinit, si 1’ánima i el cos son idèntics o diferents, si el nirvana es existència, no existència, existència més no existència, ni existència ni no existència”, tot això no li serà pas explicat, i aquest home morirà. De la mateixa manera un home ha estat ferit per una fletxa. En el camp estant, els seus amics han fet venir un metge. Però heus aquí que el malalt no vol pas que se li tregui la sageta enverinada si hom no li explica la casta, el nom, la raça, la talla i el poble d’aquell qui l’ha ferit. Ell vol saber com s’ha fet l’arc i com s’ha fet la fletxa. El dissortat no arribarà pas a saber-ho i morirà».

Per això el Buda refusava d’establir afirmacions que en realitat son secundàries i que no constitueixen pas el moll de l’experiència salvadora: «Toles aquestes hipòtesis contradictòries: el món es etern, no es etern, 1’ánima i el cos son idèntics o son diferents, el sant existeix en el nirvana, no hi existeix pas, existeix i no existeix a la vegada, es troba en un estat diferent de l’existència i de la no existència, totes aquestes hipòtesis son noïbles, son incompatibles amb la renuncia que mena a la salvació. A qualsevol part que hom s’aturi, en l’eternalisme o en el fenomenalisme, no s’evitarà pas la naixença, ni la vellesa ni totes les penes que l’acompanyen seguides mes tard per la mort».

L’experiència budista es una resposta a la qüestió urgent: la manera d’alliberar-se en aquest mateix món del dolor de l’existència, transitòria i angoixosa a causa de la seva condició radicalment i intrínsecament contingent. Per això el Buda afirma: «Jo m’abstinc d’elegir entre les hipòtesis metafísiques. No dic pas: “1’ánima es diferent del cos, 1’ánima es la mateixa cosa que el cos”. No dic pas: “el nirvana es existència, es no existència”; excloc aquestes opinions cap de les quals no es saludable, conforme a la renuncia, favorable al deseiximent de les coses sensibles, a la destrucció de les passions, a la pau, a la intel•ligència, a la il•luminació i al nirvana. El que jo explico es el dolor, la seva causa, la seva destrucció, car això es útil a la salvació. I cal que distingiu ben be el que he promulgat i el que m’he refusat a promulgar».

Segons el Buda, des del punt de vista de la qüestió urgent es inútil tota especulació. No fa res mes que allunyar de la veritable tasca a què ha de dedicar-se un deis seus seguidors. El primer deure d’un monjo budista es la concòrdia, la no discussió: «Cal abandonar, rebutjar una opinió sense acceptar-ne, sense admetre’n, sense produir-ne una altra».

Les discussions metafísiques no fan res més que distreure de l’experiència salvífica, del dharma, de la religió: «La doctrina de la salvació està ben explicada, per tal com he explicat el dolor, la seva causa i la seva destrucció. Practiqueu, dones, la renuncia i poseu un terme a la sofrença!».

Cal que l’home ferit en el camp d’aquest món per la fletxa de la impermanència sigui guarit ràpidament del seu mal, sense plantejar com a condició la resposta a uns interrogants que, encara que siguin solucionats, tampoc no el guariran pas, o almenys ja serà massa tard. La qüestió urgent exigeix un agnosticisme.

LA NECESSITAT DE L’AGNOSTICISME

No hi ha cap dubte que una de les mes grans aportacions del budisme, allò que sorprèn veritablement en una època tan antiga de la civilització i amarada per complet de religiositat deista, es l’actitud agnòstica que de bon començament va prendre el Buda, l’il·luminat. De bon principi se li va retreure que era ateu, que negava l’existència de la divinitat. Però això només era un producte de la dificultat pregona que en aquell temps hi havia per entendre’l.

En efecte, l’afirmació de l’existència de Déu, la fe en un ésser absolut, creador i conservador de totes les coses i de tots els éssers de d’univers, es considerava com un element fonamental de la religió, com un pressupòsit ineludible que tot creient havia d’admetre i posar a la base de qualsevol deis seus actes i deis seus pensaments. No es podia concebre cap actitud religiosa sense un lligam radical amb la divinitat.

El Buda, tanmateix, considerava en primer lloc, tal com ja hem vist, que l’home té aquí baix problemes mes urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de 1’ánima o l’existència de Déu. Paro, en segon lloc, veia que existia a l’arrel d’aquestes qüestions una incapacitat essencial del coneixement per poder establir una proposició certa enfront d’una altra. No es que negués l’existència de Déu, sinó que s’adonava que l’enteniment humà no pot arribar amb seguretat a uns àmbits que fonamentalment l’ultrapassen.

En aquest sentit, es possible certament passar la vida preguntant-se per l’existència d’un metge transcendent, cavil·lant sobre la seva naturalesa, sobre els seus atributs, sobre com ha fet l’univers. Però, de fet, l’home que passi la vida preguntant-se sobre tot això mai no arribarà a saber-ho amb certesa, morirà abans de poder establir amb fermesa unes proposicions referents a aquests temes metafísics. Es ciar que queda el camí de la revelació, de l’afirmació dogmàtica d’uns continguts lliurats per una tradició secular o per l’autoritat d’algun ésser extraordinari, superior a qualsevol membre de la humanitat. Però, també tocant a aquest punt, ¿qui en pot tenir seguretat, de la veritat d’aquestes revelacions o de la veracitat innegable d’aquests profetes o representants singulars d’un Déu desconegut? Ningú no pot demostrar que Brahmâ i els seus somnis no siguin també un somni. La ignorància no pot encobrir-se amb una altra ignorància, tal vegada mes gran encara. L’home no pot lliurar-se, per fretura de la seva manca de coneixement, a l’acceptació d’uns axiomes o d’unes revelacions que, al capdavall, no fan res mes que prolongar la mateixa manca de coneixement. Car tot acte de fe, si es conscient, no pot ser res mes que l’admissió implícita de la pròpia ignorància.

I per això el Buda considerava com una actitud molí mes seriosa, real i justa admetre la incapacitat de l’enteniment humà per establir uns àmbits de coneixement que essencialment l’ultrapassen. Sostenia que era molt mes honest no enganyar-se ni enganyar els altres amb la pressuposició axiomàtica i inverificable de l’existència d’altres fonts de coneixement que, en tot cas, estan dellà l’experiència normal de la immensa majoria de la humanitat i que, consegüentment, no poden servir per fonamentar veritablement una actitud personal basada realment en la pròpia experiència. Només si hom s’enganya pot afirmar-se que de debò es tenen a l’abast aquestes altres fonts de coneixement. Per tant, ignorància sobre ignorància.

Des d’aquest punt de vista radical, dones, el Buda va sostenir sempre un agnosticisme com a única posició viable de l’home que reconeix sincerament la seva pròpia ignorància i no afegeix impostura atribuint-se qualitats que no posseeix. Naturalment, aquella actitud implicava una via difícil que no es podia acceptar fàcilment sobretot en un món en el qual la religiositat s’havia basat sempre en la tradició deista i en l’admissió fidel d’asseveracions metafísiques indemostrables. Per això les dificultats per part deis seguidors o deixebles de 1’iHuminat van ser ja aleshores gairebé constants. Amb tot, el Buda també va esforçar-se constantment a aclarir aquest punt amb mil exemples i comparacions.

Una vegada el Benaurat s’estava a Kosambi, en un bosc compost únicament d’un gènere d’arbres anomenat sinsapa. Va posar a la seva mà unes quantes fulles de sinsapa i va dir ais deixebles que l’acompanyaven: «Què en penseu, d’això? Què és més: aquestes fulles que tinc a la mà o totes les fulles que hi ha al bosc?».

Els seus deixebles van quedar, sens dubte, sorpresos en sentir aquella estranya pregunta. Però, confiats, alguns van respondre de seguida: «Les fulles que el Benaurat té a la mà son certament poques i son moltes mes les fulles que hi ha al bosc».

Aleshores el Buda els va aclarir de bell nou l’actitud agnòstica amb aquell exemple tret de les fulles de sinsapa d’aquell bosc que hi havia a Kosambi: «De la mateixa manera es certament mes el que no he explicat que la poca cosa que us he explicat. Però, ¿per què no us ho he explicat? Perquè tot això no aporta cap profit, no serveix per a la renuncia, no condueix ni al disgust del món, ni al deseiximent, ni a la destrucció de la passió, ni a la pau, ni al saber, ni a la il·luminació, ni al nirvana».

Els elements inexplicats de l’àmbit metafísic, del bosc transcendent, poden ser sense cap mena de dubte múltiples, immensament nombrosos, però no estan a l’abast de l’home, de la mà del seu coneixement. L’única cosa real que importa veritablement son les poques fulles que estan al seu abast, al palmell de la mà del seu propi enteniment: «Què us he explicat, dones? El dolor, l’origen del dolor, el camí de l’abolició del dolor. Heus aquí el que us he explicat. I per què? Perquè això es útil, perquè això mena al nirvana».